Retrospectiva
Reprenc els escrits, no ha estat fàcil trobar gaires moments d'inspiració, i han passat moltes coses al llarg d'aquest any.
De mica en mica aquesta estada, que semblava ser un petit capítol
de la meva vida, s'ha anat allargat i ha acabat formant part del meu dia a dia.
Ja formen part de la normalitat imatges tan inversemblants
com el fet de parar-me al carrer a parlar amb la veïna
amb niqab (el vel negre que ho cobreix tot
menys els ulls), mentre jo vesteixo a l'"europea".
Evidentment, és ella qui fa el gest de saludar-me i, llavors, puc reconèixer-la.
Si ho veiés des de fora, com a tercera persona, el fet de veure a una gauria
(estrangera/guiri) parlant animadament amb una dona amb niqab, pensaria que
el món s’ha tornat boig. Semblaria que el vel negre hagués de posar una
frontera impenetrable entre els dos mons. Tenim por a allò que no entenem, a
allò ocult, i no estic justificant que les dones portin niqab, però sembla
que acostant-nos a el que és diferent li anem perdent la por.
Ha sigut un any d’aprenentatge, adaptació constant, alegries i tristeses, coneixences…
No sabria ni per on començar, amb tantes aventures viscudes aquest últim
any.
Potser les que més m’han ajudat a sobreviure a la solitud (la solitud de
qui deixa la seva terra i s’endú només una maleta i a ella mateixa), ha
sigut la màgia d’aquesta terra. Fugint de les marees turístiques que,
lamentablement parlant, ho pinten tot d’un color homogeni, hi ha essències que
lluiten per sobreviure. El xiuxiueig i rialles de les dones que es troben en els
hammams (banys tradicionals àrabs de vapor), el so del te caient en l’aire
fins al petit got de vidre cilíndric, el repic de les mans dels joves
que a través de la música s’allunyen del pensament de buscar millors
oportunitats, ... Així com la bellesa dels seus paisatges i la seva gent.
Necessitava trobar activitats que trenquessin la rutina de la setmana. La
primera va ser la música. Les xarxes socials poden ser positives en certes coses,
i això em va portar a conèixer el Hakim, l’algerià que s’ha convertit en el meu
company d’escenaris. Necessitava seguir connectada a la música, i ell em va
mostrar el món del jazz i la bossanova. Un món desconegut però fascinant.
La segona de les activitats va ser el senderisme. Gràcies també a les
xarxes... Em vaig apuntar a una de les rutes un dissabte. El Moha, amant del
senderisme i originari de Rabat, ens esperava a l’estació d’autobusos per anar
cap a la Vall d’Ourika. Allà vaig conèixer a les que s’han convertit en les
amigues de Marrakech. L’Estel versió italiana, belga i txeca. Artistes,
antropòlogues i enamorades del món àrab. Els dies de senderisme, quedaran com alguns dels millors records
del meu pas pel Marroc. El color dels paisatges canviants, els poblats amazighs
fora de rutes turístiques, ...
