divendres, 12 de juliol del 2019

Retrospectiva




Retrospectiva

Reprenc els escrits, no ha estat fàcil trobar gaires moments d'inspiració, i han passat moltes coses al llarg d'aquest any.

De mica en mica aquesta estada, que semblava ser un petit capítol de la meva vida, s'ha anat allargat i ha acabat formant part del meu dia a dia. Ja formen part de la normalitat imatges tan inversemblants com el fet de parar-me al carrer a parlar amb la veïna amb niqab (el vel negre que ho cobreix tot menys els ulls), mentre jo vesteixo a l'"europea". Evidentment, és ella qui fa el gest de saludar-me i, llavors, puc reconèixer-la.

Si ho veiés des de fora, com a tercera persona, el fet de veure a una gauria (estrangera/guiri) parlant animadament amb una dona amb niqab, pensaria que el món s’ha tornat boig. Semblaria que el vel negre hagués de posar una frontera impenetrable entre els dos mons. Tenim por a allò que no entenem, a allò ocult, i no estic justificant que les dones portin niqab, però sembla que acostant-nos a el que és diferent li anem perdent la por.

Ha sigut un any d’aprenentatge, adaptació constant, alegries i tristeses, coneixences… No sabria ni per on començar, amb tantes aventures viscudes aquest últim any.
Potser les que més m’han ajudat a sobreviure a la solitud (la solitud de qui deixa la seva terra i s’endú només una maleta i a ella mateixa), ha sigut la màgia d’aquesta terra. Fugint de les marees turístiques que, lamentablement parlant, ho pinten tot d’un color homogeni, hi ha essències que lluiten per sobreviure. El xiuxiueig i rialles de les dones que es troben en els hammams (banys tradicionals àrabs de vapor), el so del te caient en l’aire fins al petit got de vidre cilíndric, el repic de les mans dels joves que a través de la música s’allunyen del pensament de buscar millors oportunitats, ... Així com la bellesa dels seus paisatges i la seva gent.

Necessitava trobar activitats que trenquessin la rutina de la setmana. La primera va ser la música. Les xarxes socials poden ser positives en certes coses, i això em va portar a conèixer el Hakim, l’algerià que s’ha convertit en el meu company d’escenaris. Necessitava seguir connectada a la música, i ell em va mostrar el món del jazz i la bossanova. Un món desconegut però fascinant.

La segona de les activitats va ser el senderisme. Gràcies també a les xarxes... Em vaig apuntar a una de les rutes un dissabte. El Moha, amant del senderisme i originari de Rabat, ens esperava a l’estació d’autobusos per anar cap a la Vall d’Ourika. Allà vaig conèixer a les que s’han convertit en les amigues de Marrakech. L’Estel versió italiana, belga i txeca. Artistes, antropòlogues i enamorades del món àrab. Els dies de senderisme, quedaran com alguns dels millors records del meu pas pel Marroc. El color dels paisatges canviants, els poblats amazighs fora de rutes turístiques, ...






divendres, 15 de juny del 2018

Amb papers, o sense?

Permís de treball i residència

Aquesta entrada sarà una mica més freda, però espero que útil a la vegada.
El nostre passaport europeu implícitament duu el concepte: portes obertes i camí de roses. Ens pensem que vinguent d'on venim tot serà fácil i que només arribar tindrem una catifa vermella que ens guiarà fins a l'èxit. Llavors ens cau la galleda d'aigua freda i tornem a la realitat.

No és fàcil obtenir el permís de residència, i tot i així, ho és molt més que per al 90% de la resta de la població al món. Un petit exemple:

- Residència estranger al Marroc: 4 mesos (en el meu cas, ja veurem per què)
- Residència estranger X a país europeu X: 1 - 5 anys o més

VULL TREBALLAR AL MARROC - PASSOS PER A 
L'OBTENCIÓ DEL PERMÍS DE TREBALL

Pas 1: Veure si sóc apte 

- Primer de tot, cal tenir en compte que només alguns perfils concrets poden ser aceptats per a rebre el permís de treball. Normalment perfils tècnics específics (enginyers), i/o perfils "rars". És a dir, que no existeixin al Marroc.

Exemples: traductor xinès-mandarí / francès, professor de salsa, chef de cuina vietnamita, encantador de serps (a no, aquest si existeix. Potser encantador de lleons si seria aceptat), etc.

- No tic un perfil rar...

No et preocupis! Hi ha opcions! més complicat, però possible. Veure web consulta Ministeri Treball Espanya (preguntes freqüents, pregunta num. 3).
La diferència amb el pas anterior és que l'oferta de feina per la que et volen contractar (presuposat que sigui així), serà publicada en 2 diaris nacionals i, en cas que no hi hagi ningú que compleixi els requisits, llavors el Ministeri de Treball pot concedir el permís.

WEBS CONSULTA PAS 1

- Fer un cop d'ull a la web del Ministeri de Treball del Marroc (per veure els requisits). En francès: http://www.emploi.gov.ma/index.php/fr/presse/actualites/21-services-en-ligne/79-services-au-profit-des-migrants.html

- Web Ministeri Treball Espanya (preguntes freqüents). En castellà:
http://www.empleo.gob.es/es/mundo/consejerias/marruecos/preguntas/index.htm

! ! Canvi des de juny 2017. Potser webs desactualitzades ! !

Pas 2: Petició solicitut + preparación dossier a entregar

- Petició solicitut Contracte de Treball (procediment en línia) a través de la web TAECHIR

- Documents que ha de contenir el dossier entregable:

  • Fitxa Model V*
  • Còpia certificada passaport **
  • 3 exemplars originals contracte de treball (firmats per l'empresa/ contractant interessats)*
  • Còpies dels estatuts de l'empresa/organització **
  • Còpies certificades del/s títol/s universitari/s + traducció en francès o àrab (per traductor "assermenté") ***
  • Còpies certificades del títol de Batxillerat + traducció en francès o àrab (per traductor "assermenté") ***
  • Còpies certificades de contractes o atestacions de treballs anteriors + traducció en francès o àrab (per traductor "assermenté") *** 
  • Etc. --> cada cas serà diferent. La llista de documents requerits és expedida per TAECHIR (veure en el formulari del Model V).


* Documents a descarregar una vegada feta la solicitut a través la web TAECHIR
** Certificar documents a les "Muqataa" o seu del districte
***Després de trucar moltes portes he aconseguit el contacte un parell de traductors "assermentées" molt vàlids. Fan traduccions del castellà a l'àrab/francès (en el cas dels documents en català, els vaig traduir al castellà i es van basar en l'original i la traducció).


Pas 3: I ara què?

- Toca esperar... però miraculosament la resposta arriba per correu.

Pas 4: Cap a la residencia...

- Per què? Cal? Per obrir un compte al banc si.
- Una vegada superat el pas Permís de treball la resta és més fàcil.

continuarà...


diumenge, 29 d’abril del 2018

Viure com una "marrakchia"

Nti marrkchia (Ets marraqueixia)

"La vida sembla ser un equilibri d'ingredients. L'aprenentatge ens porta a utilitzar cada ingredient de manera equilibrada i justa, sense que en falti ni en sobri".

Com un camaleó m'adapto als colors de la meva nova vida. Per què passar-hi de puntetes i veure-ho tot des de fora si ho puc viure en la pròpia pell? 
"Nti marrakchia" em diuen rient regidors i representants d'ajuntaments marroquins amb qui comparteixo taula mentre mengem tagín d'un mateix plat amb les mans. Ja no sóc l'estrangera que ve de pas, ara em fan sentir una més entre ells.
Em passejo per la Medina de Marràqueix com si em passegés pel Raval, saludant de tant en tant algun botiguer a qui he vist més d'una vegada. 
La feina cada vegada m'agrada més. Al principi se'm feia un castell combinar l'adaptació feina - vida nova, però poc a poc vaig veient com es treballa aquí i com puc adaptar els dos mons per a acostar-los una mica més. La temàtica associacionisme, igualtat de dones i homes i drets socials és una pedra a la sabata per a segons quina facció. El fet de poder-ho acostar als mandataris, o simplement de crear una espurna de dubte en allò que ells consideraven els seus valors inamovibles, ja és molt!  
D'entrada, m'havia proposat fer una publicació al mes (com a mínim) però aquests últims 2 mesos han estat força intensos. No només a la feina sinó també perquè he tingut força visites. Aquella típica frase que llences a l'aire quan marxes i dius "Que sapigueu que esteu convidats a la meva casa nova", en aquest cas Marràqueix, massa a prop i massa temptador, la gent s'ho va prendre al peu de la lletra. I diguem-ne que he tingut força visites. 
Però m'ha encantat! sóc una مضيافة (Midyafa, que li agrada acollir), i aquestes visites m'han donat molta vidilla! Primer van venir en Remi i els compis de Jam session de Gràcia, després la Lídia i el Luís, la Laia de la uni, el Nico i el Jose (compis de música també) i aquesta última setmana la meva germana i la seva parella.  
Adaptant-me a l'estil de cada grup a uns els portava a llocs més populars, com el meu lloc secret de la Medina, marrakchi 100%, el típic que per la vista no acompanya però on pots menjar per poc més d'un euro graellada de peix, amanida i albergínia a la planxa. Als altres, els portava a viure, no només el Marràqueix turístic de la Medina, sinó també l'altra cara de Marràqueix, Marrakech la nuit. Llocs on poder beure un vinet i ballar amb els millors DJ's o al ritme d'una banda en viu. O bé feia una combinació entre els dos extrems. 
Hi ha tots els colors per a tots els gustos. I un equilibri entre els dos mons ajuda a situar-te en un punt mig. 





Amb en Nico i el Jose vaig poder fer una escapada fins al desert. Vam llogar un cotxe i divendres mateix ja sortiem cap a Telouet, un petit poble de l'Atles conegut per la seva esplèndida Kasbah ( Més info: https://ca.wikipedia.org/wiki/Alcassaba ), considerada una de les més boniques de la regió Marroc. Vam seguir la ruta cap a Ait Ben Haddou, Patrimoni de la Humanitat i escenari de diverses películes (Gladiator i Game of Thrones). La següent parada va ser Agdz, un poble desconegut per a mi fins llavors, però amb una Kasbah i una part antiga impressionants. Finalment vam arribar a Zagora, les portes del desert, vam fer nit en un alberg de "luxe" amb piscina i tot, i l'endemà ja erem a les Haimes davant del desert de Zagora. 






Amb la meva germana i el Killian vam visitar la Medina, els Jardins Majorelle i el Palau Badi. I tot i que van venir just la setmana de més feina per a mi, vaig aconseguir apuntar-me amb ells a visitar els saltants d'aigua d'Ouzoud, els segons més alts d'Àfrica segons el guia. Un lloc màgic. 



dimarts, 6 de febrer del 2018

تحت السطح (tahta astr) / sota la superfície / under the surface

Shuiya shuiya (Poc a poc)


Msmn, suc de taronja i Harira
(sopa d'avena) 
Shuiya shuiya m'adapto al nou entorn. Localitzo els dukan (botigues) del barri, les fleques on comprar el hubz (pa) i el deliciós msmn (crep marroquina) i el famós Hammam (banys àrabs). Dic famós perquè després de menjar msmn era la segona cosa que volia fer al Marroc: anar al Hammam. I no parava de repetir-ho a tothom. (Vegeu detalls del Hammam més avall). 


M'enamoro d'aquesta ciutat a cada pas, cada racó té un rerefons estètic pensat per a embellir els sentits. Rajoles amb mosaics multicolors, cases de colors terrosos*, gelosies i decoracions de fusta al detall, tarongers, palmeres, parades de sucs de fruita acabats d'esprémer, tagins** coent-se a peu de carrer... i la seva gent. Un ventall de colors i varietats. Avui (27/01) he decidit posar rumb cap als Jardins Majorelle, una icona de la ciutat, i reconegut per les seves 3.000 espècies de plantes de tot el món. Però en arribar-hi ha perdut tota connotació de diamant en brut per a mi. 

De sobte, tota aquella bellesa d'accionadors dels sentits que m'havia trobat pel camí havien quedat aixafats per la mateixa onada que destrueix l'excepcionalitat i la màgia dels llocs: el turisme. Una cua immensa de turistes feia la volta al carrer i es perdia més enllà. Evidentment vaig perdre les ganes d'esperar sota el sol per a ni tan sols poder passejar pel Jardí amb tranquil.litat. Ja hi aniré entre setmana (i com a resident que serà més barat). 



La resta de la setmana l'he passada tranquil.la. Entrant una mica més en la dinàmica de treball de l'organització i millorant el francès (que el tenia rovelladíssim) i l'àrab fusha. El darija (dialecte marroquí), ja és una altra cosa... crec que em costarà força aprendre'l. I, a sobre, es veu que el dialecte de la regió de Marràqueix encara és més complicat d'entendre... Shuiya shuiya Seguiré centrada en l'àrab fusha, que és el que m'apassiona, i intentaré anar aprenent el darija. M'agrada el fet de poder practicar tant el francès com l'àrab diàriament. Encara em sento mig robotitzada i més limitada a l'hora de treballar en aquests idiomes, però m'agraden els reptes i aquest n'és un de ben gros. 

La música sembla que coixejarà una mica més que a Barcelona, però ara que tinc la guitarra a casa no hi ha excuses per a no tocar. 
I a més a més, he conegut una noia, del mateix barri, que és el meu jo versió francesa. És una apassionada del món àrab i de la música. Fa dos anys que viu aquí, és violinista i està estudiant àrab (de manera autodidacta). Hem passat la majoria de les tardes juntes repassant àrab o tocant, música improvisada o alguns versos de música tradicional arabo-andalusí (l'associació que es reuneix al mateix edifici on treballo). Llàstima que marxi a finals de febrer, però haig de dir que m'ha obert el camí. Gràcies a ella he pogut conéixer ja força músics. 



Hammam
Quan hi vaig anar per primera vegada, ja fa gairebé 8 anys, vaig adonar-me que no m'havia rentat bé en la vida. Sona estrany, deixeu que us expliqui, per als que no sapigueu de què va... 
Al Hammam s'hi va un cop per setmana, homes i dones per separat. Pagues uns 15DH (1.40 euros) i et canvies als vestidors. El primer dia que vaig anar al del barri, ara farà una setmana, em vaig treure la roba, tapant-me amb una tovallola i vaig deixar la bossa al guarda-roba (1DH i no 5DH com vaig pagar la primera vegada... ara ja no m'enganxaran més!). Vaig entrar dins el Hammam. Imagineu, d'entrada, l'aire carregat de vapor, soroll d'aigua rajant dins de galledes, veus de dones xerrant pels descosits... i el contrast del tapament exterior amb la nuesa dins el Hammam. Com ja he dit abans, la primera vegada que hi vaig anar va ser fa uns 8 anys, i recordava molta nuesa, però resulta que jo vaig entrar en pilotes i totes anàven en calces... dish! a part d'estrangera, que m'ho veien de lluny, em vaig convertir en l'exibicionista del Hammam. Vaig tornar a sortir al vestidor i vaig agafar les calces de la bossa... i bé, torant al tema de no haver-me rentat en la vida fins llavors.   




*Color de les cases de Marràqueix: després de molt buscar per fi trobo la font on s'explica el per què dels colors uniformes de les ciutats marroquines, la qual cosa els dóna un encant especial. Cada ciutat marroquina s'identifica pel color dels seus murs (un color o la combinació de dos colors característics per a cada ciutat). En el cas de Marràqueix és el color terra i totes les seves variants, a Tetuan el blanc en combinació amb detalls en verd, la famosa Chefchaouen ho és pel blau dels seus murs, i així un gran etc, que ja aniré descobrint. El motiu d'aquesta tria ve de l'època del pare del rei actual, Hassan II, que es veu que va voler revitalitzar les arts tradicionals d'alfebreria i fusta treballada, així com la tria del color terrós per als murs (Font: Marrakech, demeures et jardins secrets, p.80) 

**Tagin: plat tradicional marroquí. El nom prové del recipient de terrissa que es fa servir per a cuinar la verdura (amb) pollastre, carn de xai o peix, etc. a foc lent.






dijous, 25 de gener del 2018

MARRAQUEIX

Salam Al'ikum (Setmana 1)

Sembla que la roda de l'adaptació comença a girar. Ha sigut un canvi brusc, passar d'un dels carrers més animats de Barcelona a un barri residencial de Marràqueix és un contrast important. Probablement sóc l'única estrangera en tot el barri, però la gent tampoc fa que me'n senti, de vegades sento que passo massa desapercebuda i tot. Però bé, el referent anterior era Panamà, i allà cada vegada que sortia sola al carrer ja m'ho feien ben veure que era estrangera, amb la pluja constant de floretes fora de lloc que queien a cada cantonada. Aquí em sento més respectada. Només una vegada una senyora que demanava diners em va cridar pel nom de haliba (llet), però per la resta cap problema. I ara en diré una que farà que la gent es posi les mans al cap però.. vaig pensar a posar-me el mocador. Ah! cares d'espant. No de la manera que ens imaginem (no ben posadet, més aviat així monu), ni per conviccions, ni tampoc perquè algú m'hagi menjat el cap (tothom té por d'aquest tipus de coses), sinó per discreció, per passar desapercebuda, per a ser encara més respectada... Però al final vaig pensar que més aviat feia el ridícul. No me'l posaria bé i encara se'm veuria més de lluny. Em posaré l'hijab invisible i em faré respectar per mi mateixa. 

De moment puc dir que tot ha anat rodat. Tan sols arribar em van venir a buscar a l'aeroport i em van dur directament al meu futur lloc de treball. Em van presentar les companyes amb qui compartiria oficines i estones, i ens vam posar a menjar juntes. Un bon tagín de llenties al mig de la taula i fent servir el pa com cullera va volar tot en un moment. M'encanta! No era la primera vegada que menjava amb les mans però va bé comentar certs detalls perquè sigui més visual tot plegat.
A la tarda, després d'una bona migdiada a la sala de descans (hi ha una sala per dormir al mateix edifici on treballaré!), ja em tenien una visita preparada a un pis de lloguer a 10 minuts a peu de la feina. En veure'l de seguida vaig imaginar-me vivint-hi, i vinc amb el xip Barcelona de: o t'ho quedes o ja t'ho faràs. No feia falta buscar res més. Vaig descarregar les maletes i vaig instal·lar-m'hi el primer dia.



El barri de seguida se'm va fer petit i estava sense internet... feia temps que no m'adonava de com n'estava d'enganxada al fet d'estar connectada constantment. Vaig passar menys de 24 h sense internet recordant tot allò que es podia fer al món real abans de tenir whatsapp: llegir, escriure, caminar, pensar...

L'endemà mateix de la meva arribada, després del primer ftur (esmorzar) vaig aventurar-me a arribar fins a la Medina al Kadima (Centre històric).

Em van recomanar d'anar-hi amb el Taxi Al-Kabir (El Taxi Gran), el taxi col·lectiu diguem-ne, en què un trajecte fins al centre costa 5DH (uns 45 cèntims). El taxi em va deixar al Bab Doukkala, una de les portalades de la muralla de la Medina al Kadima. I d'allà, vaig fer com he fet sempre, caminar lleugera, amb la mirada endavant, com si em conegués aquell lloc millor que ningú, que no fos que per ser estrangera em vinguessin tota l'estona a vendre coses. I sembla que va funcionar. Passava pel cantó dels basars mirant-ho tot de reüll sense parar gaire atenció, perquè no em paressin constantment. I si em deien alguna cosa, responia en àrab i els deixava amb cara d'interrogant, però ja feia el fet.

El primer que vaig fer va ser buscar un Ciber, com en diuen ells. Per fi vaig poder connectar amb la família i enviar 4 coses. Llavors em va entrar gana i vaig començar a voltar buscant un lloc no-turístic-gràcies. Vaig passar per davant d'una ranglera de locals de venta de peix fregit i en el que em va fer més patxoca (quina paraula tan collonu..), hi vaig entrar, em vaig rentar les mans i la noia em va dur el menú del dia. Amanida marroquina, pa i un assortit de peix variat, amb rodanxes d'albergínia a la planxa i tot. I per acompanyar unes patates fregides. Vaig menjar fins a no poder més, per tan sols 15DH (1 euro i 45 cèntims).


De tant en tant, m'aturava a fer un cafè a les terrasses de les cafeteries turístiques, que en aquell moment es convertien per a mi en oasis de pau enmig d'un desert de basars agitats. Allà podia frenar el pas, deslliurar-me de les capes pesades i, simplement, reposar i gaudir del paisatge. Treia la meva llibreta i em posava a escriure, o, fins i tot, em van tornar a entrar ganes de dibuixar, després de 10 anys sense fer-ho... 

En tornar cap al meu hay (barri), vaig anar a l'associació a veure un grup de músics, que es trobaven un cop per setmana per a tocar música arabo-andalusí. L'experiència va ser molt interessant i vaig sentir que anés on anés la música sempre m'acompanyava. L'organitzadora de l'associació va repartir unes fotocòpies amb les lletres de les cançons en àrab i els que no tocàvem instrument cantàvem. A la segona ronda vaig començar a agafar un mica el ritme i la tonada de les cançons... El primer que vaig fer en acabar va ser preguntar entre els músics on podia trobar una botiga d'instruments i l'endemà mateix vaig tornar cap a la Medina al Kadima a buscar la guitarra que m'acompanyaria la meva estada a Marràqueix.


Semblava impossible poder trobar una botiga d'instruments entre aquells carrerons laberíntics, però després de molt preguntar i voltar la vaig acabar trobant, "Bob magic", el paradís de qualsevol músic. Al principi van il·luminar-se-li els ulls al botiguer, "Una estrangera buscant una guitarra... avui farem negoci". Però encara no sabia res sobre els meus dots de regateig... Vaig entrar parlant-li en àrab i li vaig dir que vivia allà i que m'hi estaria un any. Al final em va rebaixar el preu i vam acordar que al final de l'any la hi portaria altre cop per a revendre-la.

I fins aquí l'entrada d'adaptació al nou medi, al barri, la gent, l'idioma, el transport públic... El següent pas serà adaptar-se a la nova feina. Ara, ja instal·lada a l'oficina, amb internet i tasques per a fer, començo a sentir-me realitzada.

Ahir, en nom de l'organització, vam assistir a unes conferències sobre Democràcia participativa i desenvolupament al Ministeri d'Afers religiosos. Tota una experiència. Molts dels ponents parlaven en darija (dialecte), però quan de sobte algú parlava en fusha (àrab clàssic) se m'il·luminaven els ulls en ser capaç d'entendre alguna cosa.







dilluns, 8 d’agost del 2016

De viatgera a resident

Retrospectiva constructiva

Tot canvia quan ja no ets una viatgera curiosa que sap que tard o d'hora tornarà a la llar. Allò que abans era exòtic i anecdòtic ara es converteix en un paisatge recorrent.
Aquesta entrada serà més aviat crua (en comparació a les anteriors), però també constructiva i reflexiva.

Recapitolem...

S'acaba l'aventura com a practicant a Nacions Unides, tot un glamour, al meu parer, en que t'acabes creient que pertanys a un engranatge propulsor del canvi, però només es tracta d'un miratge del qual n'ets observador passiu. Ep! alto! com a practicant... hi ha molta gent fent feina de veritat! i també d'altres que cobren sous astronòmics sense fer gaire cosa, que més que formar part d'un engranatge, sembla que siguin una rosca oxidada que dificulta que les coses avancin...

Contràriament al que dic, n'estic agraïda, ha sigut una experiència interessant que probablement dóna un toc de glamour al meu currículum. Però és una experiència que només està a l'abast d'aquells que tenen i no, com hauria de ser a la pràctica segons la teoria de les nacions cooperants, una experiència a l'abast de tots i totes.

Jo vaig ser un número més, de tants i tantes que passen i traspassen el filtre de les pràctiques (no remunerades) de Nacions Unides. Encara recordo l'expressió de sorpresa d'una cosina que em va dir abans de marxar: -Això no passava ni a l'edat mitjana! Els aprenents d'ofici com a mínim tenien assegurat un lloc on dormir i menjar...
- Doncs no, nosaltres ni això.

continuarà...





dimecres, 9 de març del 2016

Motxilla a l'esquena

Motxilla a l'esquena

¿Qué fue lo que te inspiró a Viajar? ¿Qué fue lo que te hizo salir a mochilear a otro país?  

Un viatger em va preguntar això fa poc i després de rumiar-ho li vaig contestar:

Buena pregunta...
soy de un pueblo de frontera. Desde pequeña he visto gente con la mochila a cuestas. Algunos viajando por gusto, otros, en busca de un mejor destino hacia tierras que prometen mucho pero ofrecen poco. 
Empecé por curiosidad, para saber qué se siente al llevar tras de ti lo poco que te pertenece. Al principio mi mochila era una mochila despreocupada, sonriente, aventurera. No tenía miedo porque sabía que al volver todo mi mundo estaría ahí de nuevo. Mis viajes fueron cortos y cercanos, lo justo para experimentar qué se siente al estar libre de posesiones. 
Entonces llegó la crisis y me convertí en el otro "mochilero". Aquél que hace la mochila por obligación, en busca de un mejor destino. Y aquí estoy, en Panamá, nueva tierra de promesas. Empezando una nueva aventura con la mochila a cuestas y los bolsillos vacíos.